La llegenda de la Crema Catalana

Foto: Crema Catalana, servida a LA VILA del Rocxi

Aquests dies de grans menjars, molts d'ells tenen la tradicional crema catalana com a colofó.

Explica la llegenda que en un convent català fa molt, molt temps unes monges van preparar per a la visita del bisbe de la seva diòcesi un opípar menjar, el fermall final del qual ho posaria un molt saborós flam. Fet el flam i malgrat haver-ho preparat amb temps aquest no quallava, el bisbe endrapava plat darrera plat i davant el nerviosisme de les monges el flam seguia sense quallar.

El bisbe va acabar el dinar i va preguntar si havien pensat a preparar algun dolç. Les monges es van mirar preocupades i una d'elles, molt resolta, va col·locar el flam en un plat, ho va cobrir amb abundant sucre i ho va cremar per aconseguir un caramel que cobris el flam desfet; sense esperar ni un minut ho va servir al bisbe que en veure el que li posaven per davant i que desprenia una flaire meravellosa, va clavar la cullera en la crema i la hi va portar a la boca. El clergue es va socarrar la boca i va exclamar: Crema! I, sense pretendre-ho, li va donar nom al plat: Crema cremada, la nostra típica i tradicional Crema catalana.

També hi ha qui diu que van ser els anglesos els qui la van inventar, i que després la van copiar els francesos que la van batejar amb el nom de Crème brûlée. Ens quedem millor amb la història de les monges catalanes.

La recepta

És molt fàcil de preparar i tan sols cal cuidar cremar el sucre just abans de servir-la, per tal què ens quedi el caramel cruixent, si la cremem amb antelació i després la guardem en la nevera se’ns estovarà, i encara que de sabor estarà estupenda no ens va a donar el contrast de fred de la crema, la calor del caramel a més de la textura cruixent d'aquest.

Ingredients per 4 racions petites

500 ml. de llet de vaca

3 rovells d'ou grandària XL, de gallina

13 gr de Maizena (o midó de rebosteria)

Pell de ½ llimona

½ branca de canyella

80 gr de sucre, més el que cobreix la crema i que cremarem.

Com preparar-la

Rentem la llimona, la pelem procurant agafar només la part groga de la pell.

De la quantitat de llet en reservem uns 50 ml. en un got.

En un cassó, posem a escalfar la llet amb la pell de la llimona, quan trenqui a bullir la retirem del foc, la colem i deixem que es temperi.

Trenquem els ous i separem les clares dels rovells.

En la llet que havíem reservat hi desfem la Maizena.

Posem els rovells en un cassó, li afegim el sucre i batem, afegim la llet amb la Maizena i ho bolquem sense deixar de batre la llet.

Col·loquem novament en el foc, al mínim i sense parar de moure; deixem que es cuini, sense que bulli fins que espesseixi. Per comprovar el punt, movem amb una cullera de pal, en treure-la s'ha de quedar coberta amb la crema, en passar el dit per ella queda la marca, la crema no s'uneix.

Servim la crema en cassoletes i deixem refredar a temperatura ambient. Després la cobrim amb paper d’alumini o plàstic de cuina i la guardem a la nevera.

Just abans de servir-la, escampem sucre sobre la crema, una capa homogènia i ho cremem amb un cremador o un bufador de cuina.

Foto: Crema Catalana, servida a LA VILA del Rocxi

DESCORCHAR EL VINO

A la hora de descorchar una botella de vino, aunque sea para disfrute personal en casa, es conveniente acostumbrarnos a seguir la rutina que está aceptada generalmente por los buenos sumillers; beber un vino a solas y en día laborable no ha de ser motivo para que no disfrutemos al máximo de tan preciado producto natural; pero más aún en estos días de fiestas tan entrañables en que, a buen seguro, tendremos ocasión de hacer los honores a nuestros invitados. Hemos de ser conscientes de que beber un buen tinto en cada comida, en las medidas apropiadas, es salud para nuestro corazón.

Un mal recorte de la cápsula perjudicaría el aspecto estético del cuello de la botella. Un sacacorchos mal adaptado o una mala técnica, haría correr el riesgo de estropear el tapón y hacer caer impurezas en el vino... 

Pasos a seguir

Con la hoja de un cuchillo cortar la cápsula, bien a media altura o por debajo del anillo (reborde protuberante en la parte superior del cuello de la botella).

Se evita así cualquier contacto ulterior del vino con la cápsula metálica.

Sacar el corcho con un sacacorchos. Cuando el tapón está prácticamente fuera del cuello, se extrae con la mano con un ligero movimiento inclinado y hacia un lado, evitando el ruido del descorche.

Después de haber sacado el corcho se debe secar el cuello y la boca de la botella con una servilleta para eliminar las eventuales impurezas y pelusas.

Es importante oler el corcho, ya que si presenta un olor desagradable se corre el peligro de que el vino también tenga un defecto.

Se ofrece una pequeña cantidad al anfitrión para que, tras su cata, autorice el servicio.

Manual de bebidas para las fiestas

Conozca qué licores va a tomar.
Prepare su bodega con tiempo para las fiestas que se avecinan.



Bailey’s.- (17%) Se elabora en Irlanda a base de licor de whisky, chocolate y crema de leche.

Bebidas aperitivas.- Se ingieren una media hora antes de las comidas, tipo licor, vino o cóctel de carácter seco (cava, jerez, vermut y las variantes del bitter), que preparan e incitan el estómago para la ingestión de materia sólida. La norma es que no sean muy largas, por lo que su contenido no deberá ser superior al de una copa de vino.

Bourbon whiskey.-  (entre 40 y 50%) Tiene un dulzor afrutado y aromático, debido al al roble quemado de las barricas de envejecimiento. Son whiskeys con fuerza y no tan finos como el whisky escocés.

Brandy.- Vocablo inglés, de origen holandés (Brandwinj), que significa vino quemado. Distingue los aguardientes de uva parecidos al cognac, pero no elaborados en la zona francesa.
Calvados.-  (43%) Vigoroso aguardiente francés, originario de Normandía, a partir de la sidra, que se destila de un mosto fermentado con 48 variedades de manzana. Tiene la consideración de ser uno de los mejores brandies del mundo.

Campari.- (24%) Posiblemente el aperitivo amargo italiano más popular a base de hierbas, piel de naranjas amargas, quinina, ruibarbo y coloreado con quermes. Se bebe con hielo y rebajado con soda.

Cava.- Las botellas de cava no deben guardarse permanentemente en el frigorífico, porque el frío constante perjudica sus propiedades características. La temperatura ideal es de unos 6 a 7 grados.
Cognac.- (40%) Los tipos de Cognac son: V.S. Very Superior  o Trois etoiles, indican un añejamiento mínimo de dos años y medio; V.O. Very Old y V.S.O.P. Very Superior Old Pale, señalan una vejez mínima de cuatro años y medio; los Napoleón, Extra  o Vieille Reserve, aseguran una antigüedad de cinco años y medio; X.O. Extra Old, garantiza un añejamiento de más de seis años. El cognac debe tomarse a la temperatura ambiente a que se encuentre el salón.

Champagne.- Se le tiene por el rey de las bebidas espumosas, aunque algunos entendidos consideran que determinados cavas elaborados en Catalunya, pueden competir con todas las ventajas, y de hecho le ganan en la riqueza de las uvas, mucho menos ásperas, por la mejor bonanza de nuestro clima.
Dry Martini.-  Posiblemente el cóctel más popular y solicitado del mundo. Su fórmula es arbitraria totalmente. No obstante la más aceptada es la que preconizó Ernest Hemminguay, consistente en 9/10 partes de gin  y 1/10 parte de vermut dry.

Fernet.-  (45%) Licor digestivo italiano, muy amargo, elaborado a base de hierbas y plantas medicinales. Es importante tenerlo a mano en estas fechas de descontrol digestivo.

Gin – Ginebra.- (Entre 40 y 47%) Aguardiente elaborado por destilación de un mosto de cereales, principalmente cebada malteada, centeno y maíz, aromatizado con bayas de enebro, semillas de coriandro y raíces de angélica.

Jack Daniel’s.-  (45%) No es un bourbon, aunque tiene alguna de sus características. El periodo óptimo de envejecimiento está entre cuatro y seis años. Excelente producto.

Jerez.- (17%) Ideales para tomar a cualquier hora y como aperitivo. Deben servirse fríos, pero no helados, en copa estrecha y de unos ocho centímetros de alta, denominada catavinos.

Malta (Whisky de).- Se elabora en las tierras altas de Escocia y se obtiene a partir de malta de cebada, sin la mezcla con ningún otro tipo de whisky de maíz o centeno.

Oporto.- (17%) Resultado de mezclar con tino diversos tipos de vino, añadiendo una cierta dosis de brandy; con ello se consigue un lento envejecimiento.
Orujo­.- Aguardiente español elaborado mediante destilación del residuo de la uva (ollejo, pepitas y rabos). Sus parecidos europeos son el Marc francés y la Grappa italiana.

Ron.- (Entre 40 y 75%) Aguardiente obtenido por destilación del jugo fermentado de la caña de azúcar (ron agrícola) o de sus melazas (ron industrial). Se elabora en blanco, dorado (por añadido de caramelo) y añejo; los dos últimos envejecen en botas de roble.

Sauternes.- Es el más famoso blanco de Burdeos, acompañante ideal del foie gras.

Scotch.- (40%) Whisky originario exclusivamente de Escocia, obtenido por destilación de una papilla fermentada de granos de cereales, total o parcialmente malteada. Al menos un sesenta por ciento de la mezcla ha de ser de whisky de cebada y el resto se completa con malta de distintas variedades que proceden de distintos lugares y destilerías del país.

Vodka.- (Desde 35 a 80%) Aguardiente incoloro, sin aroma ni sabor, destilado de cereales, grano, patatas o remolacha. Bebido solo y helado constituye un gran digestivo. Con tenerlo en la nevera es suficiente para ser servido correctamente.

Whisky.- Abreviación de Visge, palabra galesa que significa agua de vida. Bebida obtenida por la destilación de una papilla fermentada de granos de cereales (cebada, centeno, trigo o maíz), total o parcialmente malteados, sobre turba o carbón.

Com fer pasta de torró

Una de les delícies nadalenques és la pasta de torró de Xixona. Es converteix, a la cuina, en un ingredient exquisit per utilitzar-lo en l'elaboració de moltes receptes, no necessàriament dolces. La pasta de torró la podem comprar ja elaborada, però com la seva preparació no és gens complicada i no anem a emprar molt més de cinc minuts, gairebé la fem a casa amb el nostre torró preferit. Tinguem present que a millor qualitat del torró emprat millor qualitat en el resultat.

No necessitem més ingredient per obtenir la pasta que el propi torró. Per obtenir una major densitat ens podem ajudar afegint-hi, al preparar-la una mica d'oli de sabor neutre, com l'oli de girasol. Així doncs anem a tenir a punt mitja lliura de bon torró de Xixona i, opcionalment, un culet de got d'oli de girasol, uns 15 – 20 grams.

Aquesta pasta, la podem fer també amb torró que no sigui de Xixona, com per exemple de crema, de xocolata... i si una temps abans el posem en un motlle i el guardem un temps al congelador  tindrem un exquisit gelat.

Com ho fem
Esmicolem el torró amb les mans, procurant que quedi en trossos més aviat petits, que posarem en el got d'una trituradora, que no cal que sigui de màxima potència.
Ho triturem fins a reduir a pols el torró esmollat. Podem emulsionar-ho afegint a poc a poc l'oli de girasol, en la mesura que vulguem que la pasta sigui més o menys densa.
Posem la pasta de torró en un pot, ben tancat i ho guardem a la nevera, para quan vulguem emprar-ho en algun guisat o simplement gaudir-ho en el desdejuni untant una llesca de pa torrat.

El vi espumós és beneficiós per a la salut

El vi escumós, com el xampany, pot tenir certs beneficis que interessa conèixer. Els més importants, relacionats amb la salut, segons confirmen científics i investigadors de la Universitat de Reading, Regne Unit, després de conclusions que s'extreuen d'experiments amb animals rosegadors.

Beneficiós per al cor

Que el vi és beneficiós per al cor és cosa que no té lloc a cap discussió. Doncs bé, ara al vi cal sumar-li l’espumós. I és que, elaborat a partir de raïms vermells, el vi espumós resultaria igualment beneficiós per a la salut.

Els estudis duts a terme confirmen que conté gran quantitat de polifenols, compostos bio actius amb capacitat antioxidant que es troben, principalment, en els raïms vermells, però també en els blancs, encara que en menor quantitat. Se'ls atribueixen efectes beneficiosos enfront del desenvolupament de malalties cardiovasculars, ja que es redueix la pressió sanguínia.

S'ha arribat a la conclusió que beure un parell de copes de espumós al dia seria beneficiós per a les parets dels conductes sanguinis, la qual cosa ens porta a suggerir que aquesta beguda té el potencial d'evitar atacs al cor i malalties cardiovasculars, segons l'opinió del doctor Spencer, investigador i científic per la Universitat de Reading.

Millora l'aspecte de la pell

Moltes vegades comentem que usar un tònic netejador ha de formar part de la rutina diària de la cura de la nostra pell. Però resulta que per això, a més dels productes tradicionals, podem utilitzar un vi espumós. Només necessitem aplicar-ho amb un cotó a la cara, coll i escot i... neteja de cutis realitzada!

El vi espumós desintoxica la pell amb antioxidants i àcid tartàric, contribuint a equilibrar el to de la pell. Per els qui tenen una pell grassa, les propietats antibacterianes del vi espumós ajuden a fer-la més sana i saludable, segons la doctora M. Peredo, MD de Smithtown, N.I.

Conté menys calories que altres begudes alcohòliques

Ja sabem que les begudes alcohòliques tenen un alt contingut calòric que no aporta cap nutrient al nostre organisme. Les calories que ens fiquem en el cos quan ens prenem una copa de vi, cervesa o qualsevol licor estan buides. Si ens passem amb la seva ingesta, una de les conseqüències més directes és l'acumulació de quilos i l'augment de pes.

Un altre dels beneficis del vi espumós és el seu baix contingut calòric. Una copa de Brut conté menys de 12 grams de sucre residual per litre, és a dir, entre 80 i 100 calories, mentre que una gerra de cervesa o un combinat de rom, per citar algun exemple, contenen 150 i 175 calories, respectiva i aproximadament.

És el formatge tan addictiu com les drogues?

Així, de cop i sense pensar-ho, som capaços de dir, encara que sigui aproximadament, quina quantitat consumeix cada espanyol, a l'any, de formatge? Va per davant que no arribem, per bastant, a la mitjana europea, però, tot i així, ens mengem gairebé vuit quilos i mig cadascun. A Europa la mitjana està en una mica més del doble.
El formatge agrada pel seu sabor, doncs hi ha formatges per a tots els gustos, entre els quins fabriquem nosaltres i els que importem. I aquesta xifra va en augment segons uns estudis de la Universitat de Michigan, que revelen que el formatge pot resultar tan addictiu per a l'ésser humà com la cocaïna, l'heroïna i altres drogues dures.


Per què el formatge és addictiu?
La clau, pel que sembla i segons els estudis realitzats, està en la caseïna, una proteïna de la llet que, durant la digestió, allibera una substància denominada casomorfina, d'efecte opiaci, que produeix addicció. La presència de caseïna en llet és minúscula, però no així en el formatge per l'elaboració del qual es pot arribar a necessitar fins a 10 vegades el seu pes en llet.
Segons estudis de la Universitat d'Illinois, la caseïna ocupa el 80% de les proteïnes de la llet. Tot i que encara no es coneix l'abast de l'efecte que la casomorfina té en el cervell humà, hi ha científics que s'atreveixen a dir que el formatge és una droga làctica el que, literal i bàsicament, converteix en drogoaddictes als consumidors regulars de formatge.

A qui beneficia?
Naturalment, això són estudis difosos que els consumidors ignorem, com en tot en la vida, quant hi ha de cert i quant d'interessat per part de qui li convingui. I, també, com en tot, cal ser prudent en la ingesta; ens agrada el formatge? Cap problema, ho gaudim en proporcions normals, com fem amb la carn, amb el peix, amb la llet del desdejuni… i no passa absolutament res.
Fa poc ens van intoxicar amb la perillositat de menjar carn i van aconseguir que, almenys les primeres setmanes, els productors de carn ho notessin en el seu compte d'explotació; era precisament això el que es buscava amb la difusió de la notícia/informi? Sempre, però sempre, davant l’aparició d'aquest tipus de notícies, cal preguntar-se: a qui beneficia? I després obrar conseqüentment amb les nostres conviccions.

2016 l’Any Internacional dels Llegums

L'any passat, l'Assemblea General de les Nacions Unides va acordar que l'any que anem a començar d’aquí a tres setmanes sigui l'Any Internacional dels Llegums. Què es pretén amb aquesta iniciativa? Aconseguir diverses metes: incrementar el consum de llegums entre la població mundial i, d'aquesta manera, fomentar i augmentar el seu cultiu com una de les eines per garantir la seguretat alimentària de la població de la Terra.
Els llegums constitueixen una font alimentària de primer ordre, pel seu valor com a aliment sostenible que contribueix a la nutrició i a la seguretat alimentària del planeta i, també, per la seva importància en el marc d'una dieta saludable, sent un aliment que ajuda a combatre el sobrepès i l'obesitat, malalties com la diabetis, les malalties coronàries o el càncer, per ser una font essencial de proteïnes i aminoàcids d'origen vegetal…  Són moltes les raons que han portat a declarar l'any 2016 com l'Any dels Llegums.
Els nutricionistes recomanen el consum de llegums dues o tres vegades per setmana, no obstant això, la seva ingesta al nostre país és bastant reduïda, sent la mitjana de dues o tres vegades al mes. Atès que ara ens trobem en l'època dels plats de cullera càlids i reconfortants, és el moment ideal per encoratjar a la població perquè consumeixi llegums i gaudeixi de tot el que ofereixen quant a versatilitat culinària, sabor…

Foto: Plat de Cigrons amb cap i pota, elaborat per LA VILA del ROCXI (Castelldefels)

Com fregir les albergínies perquè no resultin olioses

Els aliments fregits ens apassionen, però el temor al fet que quedin impregnats d'oli ens tira enrere. A Andalusia la 'fritada' és un art que es domina en gairebé totes les cuines: es tracta d'aplicar un petit secret culinari que ha transcendit de generació en generació. Si bé fregir els productes en oli molt calent, i en petites tandes perquè no caigui la temperatura ja és assumpte assumit, com ho és la necessitat d'enfarinar lleugerament les peces, com quan anem a fregir peix, sense utilitzar ou.


El truc és ‘la tècnica’
La 'fritada' no és el truc més important per aconseguir que les albergínies quedin cruixents per fora i sucoses per dins, ni tan sols és el truc bàsic perquè no regalimin oli. Per conèixer bé el secret cal deixar-se aconsellar pels cuiners i cuineres cordovesos, doncs ells i elles coneixen a la perfecció tres tècniques que funcionen.

Banyar les albergínies en gasosa. Si submergim l'albergínia en un plat amb gasosa creem un bloqueig a l'oli i, possiblement a causa del carbònic de la gasosa, les albergínies queden cruixents per fora i gens olioses. Aquest truc té un inconvenient gastronòmic: la gasosa és dolça i crea un contrast amb l'amarg de l'albergínia.

Banyar les albergínies en llet. Una vegada tallades en rodanxes o en pals les albergínies,  ho banyem en llet uns 15 - 20 minuts abans de fregir-les. No obstant això, el truc no és del tot òptim, ja que si bé les albergínies queden millor que si no les haguéssim submergit en aquest remullat, queden encara  una mica olioses.

Banyar les albergínies en cervesa. Aquí fem el ple doncs és el millor mètode.

Com dur a terme la 'fritada' per tal què les
albergínies no xuclin tant oli en fregir
Procedim a tallar les albergínies al nostre gust. Les col·loquem en un plat fons i les cobrim de cervesa durant uns 20 minuts.
Per què aquest és el millor truc dels tres?
Ja hem explicat que la carbònica de la cervesa produeix el mateix efecte que la gasosa, però en lloc de la dolçor de la gasosa, que també aporta carbònic, l'amarg del llúpol que té la cervesa els hi va molt bé a les albergínies, que no cal oblidar que també tenen un toc amarg propi. Quan les traiem del plat les deixem sobre un drap o paper de cuina per llevar l'excés d'humitat.
Amb la lleugera humitat que encara mantenen les empolsem amb sal i les enfarinem. Per retirar el sobrant de farina les fem saltar sobre un colador i les fregim en oli molt calent en grups reduïts d'unes 20 unitats; quan comencin a prendre un lleuger color torrat les traiem de la paella i les passem a un paper absorbent.

Com fer una salsa per a un rostit de carn que no ha deixat anar el seu propi suc

A quina cuina no ha passat alguna vegada? Tenim la peça de carn a punt però, malgrat estar sucosa, no ha deixat anar aquest deliciós suquet que es genera amb la cocció. Ens desanimem o busquem una solució? És en aquests casos quan la sapiència dels mestres cuiners ens resol el problema. 

Val tant si elaborem un rodó de vedella, una espatlleta de be o una de les nostres pròpies receptes, aquesta que tan bé ens queda sempre, però que avui, mira per on, a la senyora carn no li ha vingut bé deixar anar el seu suc, per acompanyar-la en el plat i deixar-nos gaudir sucant aquest pa tan bo que ens em portat expressament d'aquest forn que el fa com ho feien els forners d'abans. I el truc val igual per a una recepta de carn de porc o fins i tot de pollastre. 

Ja sabem que en aquestes situacions una sortida honrosa és acompanyar la carn amb salsa de tomàquet fregit, si la volem prendre en calent o servir-la amb una mica de maionesa o de mostassa si la prenem en fred.

Un arranjament per sortir airosos de la dificultat

Prepararem en poc temps una salsa que ens traurà de la dificultat i, a més, tindrà els sabors i aromes del nostre propi rostit. Què ens fa falta? Una cullerada sopera de farina i uns 20 g de mantega que fonem en la paella.

Ens disposem doncs a preparar una velouté, una espècie de beixamel feta amb brou en lloc d'amb llet. La cosa no és gens complicada: barregem la mantega fosa amb la farina i fem un roux espès que torrem lleugerament. 

Seguidament incorporem un got de brou de carn o de pollastre afegint-ho a poc a poc fins que la salsa comenci a bombollejar, removent fins que espesseixi. Ho provem i ho assaonem al gust. Convé afegir-hi sal i pebre i les mateixes herbes amb les quals hàgim condimentat el rostit de carn, per exemple unes branques de farigola.

Noves possibilitats culinàries per a l'ou

El 9 d'octubre de 1995 es va instaurar el Dia Mundial de l'Ou, per la  International  Egg  Comission (IEC), amb la finalitat de tenir ben present una vegada a l'any la importància d'aquest aliment i els seus avantatges per a la nutrició i la salut.

Cada any, l'Institut d'Estudis de l'Ou lliura el Premi a la Recerca, dotat amb 10.000 euros; aquest any ha estat atorgat a experts de la Universitat d'Oviedo pel desenvolupament de productes innovadors a partir de la gemma. Anteriorment ho van rebre científics de l'Institut de Recerca en Ciències de l'Alimentació (CIAL) per revolucionar els usos de la clara d'ou.
L'article detalla quins són els nous usos per al rovell i la clara i també explica com es garanteix un ou d'etiqueta.
Partim de la premissa que l'ou és un aliment amb un paper molt destacat en l'alimentació de les persones de tot el món, doncs suposa una excel·lent font de proteïnes d'alta qualitat i es tracta d'un dels aliments amb una important presència en les cuines domèstiques. Gràcies a la seva versatilitat, resulta apte per a nombroses preparacions culinàries: des de crus per a l'elaboració de salses com a maionesa, a fregits o escaldats, durs, cuinats en el microones, en  cocotera, a la planxa o regirats.

El rovell, la clara i la closca
Segons dades de l'Institut de l'Ou, la clara representa en l'ou de gallina una mica més del 57% del pes total; el rovell, gairebé el 31%; i la closca, l'11,5%. Cadascuna d'aquestes parts té un paper fonamental. Amb motiu del Dia Mundial de l'Ou, l'Institut d'Estudis de l'Ou ha incidit en dues recerques sobre els nous usos de dos d'aquestes parts: el rovell i la clara.

Informació sobre nous usos per al rovell i la clara
L'Institut d'Estudis de l'Ou va celebrar, el passat 9 d'octubre, el Dia Mundial de l'Ou facilitant informació als consumidors sobre les últimes recerques sobre l'ou com a component de l'alimentació saludable.

Dues recerques aconsegueixen donar a l'ou noves possibilitats culinàries
Aquest any s’ha destacat els treballs realitzats per experts del Departament d'Enginyeria Química i Tecnologia del Medi ambient de la Universitat d'Oviedo que, liderats per Benjamí Parets, han aconseguit separar el rovell d'ou en dues fraccions, grànuls i plasma, amb característiques tecnològiques i nutricionals diferents. D'una banda, els grànuls tenen un elevat contingut proteic i gran capacitat emulsionant; per tant, són idonis per elaborar aliments baixos en grasses com a maioneses o rebosteria. D'altra banda, el plasma té propietats  gelificantes i concentra lípids i lecitina, un component emprat en alimentació per les seves importants qualitats nutricionals.
Una altra recerca premiada, aquesta vegada en 2014, va ser la desenvolupada per experts de l'Institut de Recerca en Ciències de l'Alimentació (CIAL), centre mixt entre el Consell Superior de Recerques Científiques i la Universitat de Madrid (CSIC- UAM), i que s'ha centrat en la clara de l'ou. Els experts han obtingut diferents textures gràcies a les quals és possible elaborar gran varietat d'aperitius. Per a això, han tractat la clara amb un enzim que trenca les proteïnes en fragments més petits, la qual cosa ha permès obtenir productes similars als làctics gràcies a la clara. Segons els responsables d'aquest treball científic, aquest tipus de productes podrien ser molt beneficiosos per a persones amb problemes de sobrepès o intolerància a la lactosa i per aquelles amb problemes de masticació.

Com es pelen les pipes que ens venen pelades?

Segur que més d'una vegada ens hem preguntat com s’ho fa la persona encarregada de llevar la pela de les pipes que ens venen en borses llestes per al seu gaudi. El pelar les  pipes és un procés bastant senzill i enginyós.

1. S'assequen les llavors provocant amb això el trencadís i l'obertura de les closques.

2. S'introdueixen en un recipient giratori similar al tambor d'una rentadora.

3. Se sotmeten a un doll d'aire a pressió mentre el recipient no para de girar com si estigués centrifugant. La combinació de la pressió de l'aire i els cops acaben per trencar les closques separant-les de la llavor.

4. Un altre doll d'aire a menor pressió arrossega les closques que pesen menys que la llavor, la qual roman.

5. Es passen per un sedàs que separa les llavors pelades de les quals, malgrat el procés, van quedar sense pelar.